És necessari el doblatge/subtitulat de les pel•lícules o caldria fomentar la versió original?

La nova llei del cinema a Catalunya pretén fomentar el doblatge i el subtitulat de les pel•lícules al català. Per a poder opinar sobre si és millor doblar i subtitular o veure les pel•lícules en versió original crec que s’ha de ser conscient del país on vivim i els costums i usos que aquest té respecte a les llengües estrangeres. Estem parlant d’un país on s’ha presentat un recurs contra una llei que potencia el doblatge al català al•legant que no es poden canviar els costums d’un públic que està acostumat a les pel•lícules doblades al castellà. El problema és que és cert que ens trobem immersos en una societat que no està acostumada a veure pel•lícules en versió original sinó a veure pel•lícules en espanyol, i també és cert que molta gent nascuda a Catalunya prefereix ara per ara veure pel•lícules en la llengua oficial del país perquè és el que ha fet tota la vida. Com seria possible en una societat així que els espectadors s’acostumessin a la versió original?
Personalment, jo estic a favor de les pel•lícules en versió original i tant de bo sigues capaç de poder seguir-les sense subtítols. Tot i així, jo mateixa he estat educada en un país que no fomenta gaire l’aprenentatge de llengües estrangeres, i gairebé totes les pel•lícules que veig en versió original les haig de veure amb subtítols. Així doncs, la meva opinió sobre la disjuntiva plantejada es decantaria a favor de la versió original tot i que per a que aquest tipus de veure cinema s’implantés a Espanya farien falta molts anys i molts canvis en la societat. Crec que pensar en un cinema en versió original es pensar també en una mena d’utopia ja que sempre es necessitaran subtítols en segons quines llengües estrangeres com les africanes, asiatiques, etc., és a dir, les llengues llunyanes a les romàniques. El problema és que en el nostre país ara per ara els subtítols son necessaris fins i tot en pel•licules en anglès, llengua que s’estudia a les escoles des de l’educació primària però es fa d’una manera molt elemental.
Deixant de banda la meva opinió i les meves idees i basant-me en la realitat vigent, jo el que faria és invertir els diners destinats a la promoció de la llengua catalana mitjançant el cinema a subtitular les pel•lícules, no a doblar-les. Aquesta llei ja pretén de per si fer canvis en la societat i en els usos audiovisuals d’aquesta, per tant, en comptes d’acostumar la societat catalana a veure cinema doblat al català crec que seria més útil acostumar els catalans a veure cinema en versió original subtitulat al català el que comporta de pas a llegir en català, que no deixa de ser també promoció de la llengua. D’aquesta manera també propiciaríem que les nostres pel•lícules realitzades en català també es vegin als altres països en la nostra llengua i no es doblin, fet que propagaria la coneixença del català a altres països on es desconeix la seva existència. No podem pretendre que les pel•lícules en versió original catalana no es doblin si nosaltres doblem tots els productes audiovisuals que arriben al nostre país.
El cinema és un art, una part molt important de la cultura de cada indret i crec que doblar les pel•lícules és treure en part l’essència original del producte original plantejat per el director del film. Els directors contracten a uns actors que creuen idonis per als papers que han dissenyat, i aquests actors son els que reben les correccions directes dels guionistes. Els doblatges mai seran fidels del tot als guions originals ja que son realitzats en estudis i no és el mateix que les actuacions en directe dels actors.
El que és una realitat és que en molts llocs d’Europa les pel•lícules en versió original ja són una realitat fins i tot en multisales comercials mentre que a Espanya aquest tipus de pel•lícules les trobem en sales especialitzades. Personalment crec que la llei del cinema en català és necessària ja que existeix un monopoli de pel•lícules en castellà a Espanya, és cert, però crec que aquest no és el principal problema del cinema emés a les sales espanyoles sinó que el principal problema és que encara doblem totes les pel•lícules i no potenciem la versió original.

Un llibre per als que no entenem d'economia i volem saber que està passant

Primer de tot s’ha de tenir en compte que una crisi no té perquè ser una situació difícil, tot depèn del procés de resolució. I, com be diu l’autor després del primer capítol de  “ Diario de una crisi a partir de diez errores típicos”,  la millor defensa és estar preparat. El llibre Estamos en crisis ens presenta primerament conceptes bàsics com els tipus de crisi que hi ha i la manera de solucionar-les a més d’uns qüestionaris d’autoavaluació per a tot aquell que vulgui saber si la seva empresa està ja en una crisi o en la fase prèvia a que aparegui o si, simplement, ha entès els conceptes bàsics del llibre.

En quan a la temàtica del llibre s’ha d’esmentar que és molt entenedora. L’autor, Miguel Lopez-Quesada Gil, ha apostat per una redacció amena que fa proper un tema que ens sona a tots: la crisi. Tot i així, l’autor no ens parla només de crisis econòmiques sinó de tot tipus de crisis que es poden generar a una empresa i com soluciona-les de la millor manera possible.

Tot el llibre parteix d’un concepte clau: la comunicació en situació de crisi és essencial. Aquest procés de comunicació és regeix per el mateix principis que s’apliquen en qualsevol altre cas: un emissor emet missatges estructurats emetent un codi entenedor per als seus receptors, a través d’un canal. Tant l’emissor com el receptor deuen superar la barrera del soroll que pot interferir i distorsionar els seus missatges. Tot i així, aquest procés de comunicació té algunes característiques diferents que qualsevol altre procés d’aquest caire: la urgència és una d’aquestes característiques. La comunicació en situacions de crisis respon també a una sèrie de característiques: es desenvolupa com reacció davant una situació no desitjada,  té un alt nivell de risc, els escenaris canvien ràpidament i el missatge sol ser rellevant per a moltes audiències ja que molts cops repercuteix a la opinió pública.

S’ha de tenir en compte que normalment una situació de crisi dóna una imatge negativa a l’empresa però pot acabar donant una imatge positiva, com en el cas d’IKEA, que va reconèixer que molts dels seus objectes per a nens tenien dissenys imperfectes que podien ser ingerides per els nens petits causant riscos per a la seva salut. Tot i així, en la majoria de casos dóna una imatge negativa a l’empresa. Aquest fet també va passar amb fets molt més greus com els bombardejos de Londres de la II guerra mundial els quals Winston Churcill va saber apaivagar o quan l’alcalde de Nova York, Rudolf Giuliani, es va posar al capdavant de la resposta col·lectiva davant l’horror dels atemptats de l’11 de Setembre. És per això que és necessari que les empreses coneguin els tipus de crisis que hi ha, que es poden classificar segons la seva font d’origen, segons el seu àmbit d’influència, segons la funció de la repercussió pública, segons l’abast geogràfic i en funció del nivell d’importància i intensitat. S’ha de tenir en compte que qualsevol crisi, per lleu que sembli, pot esdevenir una crisi mediàtica o per contra esdevenir una crisi silenciosa i per tant no crear alarma i mala fama. Fins i tot una crisi lleu pot esdevenir un greu problema si arriba a mediatitzar-se ja que la gent començarà a desconfiar de l’empresa en crisi. S’ha de tenir en compte també que una crisi pot aportar coses bones a una empresa després d’haver ocorregut ja que a posteriori pot ajudar a millorar els sistemes i processos per tal de que no torni a originar-se. Tot i així més val que una empresa estigui previnguda ja que sempre és millor que prevenir que curar.

En quan a la ficció novel·lada on el lector pot veure com es desenvolupa una crisi empresarial haig d’afirmar que és un molt bon mètode per fer interessant un tema que podria esdevenir feixuc. A través d’un problema a l’aigua dels supermercats HiperMaxi, el lector es contagia del nerviosisme del moment, de l’atabalament que originen els mitjans de comunicació que difonen qualsevol notícia que perjudiqui mínimament la ciutadania i les diferents opcions per solucionar aquest problema fins a triar la correcta. Cada capítol d’aquesta ficció novel·lada va acompanyat d’una frase que resumeix el concepte clau de cada situació. Frases com “hay que arreglar el problema, no matar al mensajero” que es refereix als mitjans de comunicació o la última de totes “ cada crisis enseña lecciones para el futuro”. Tot i així, trobo que hi ha trossos d’aquesta ficció que sobren com la conversa de Juan Cartesana, director general de la cadena de grans superfícies HiperMaxi, amb la seva dona la qual no aporta informació nova al problema que s’ha originat amb l’embotellament de les ampolles d’aigua per part de l’empresa CISA.

En resum, ens trobem davant d’un llibre que pot llegir qualsevol persona que tingui un mínim interés per els problemes d’empresa. Trobo que no és un llibre per a grans economistes i empresaris sinó per a qualsevol persona que tingui una empresa, per petita que sigui, i vulgui gestionar-la correctament.

La cultura del futbol

La cançò “Pareu el món” de Gossos, seria un bon reflex del que passa quan hi ha allò que se’n diu un clàssic, un partit entre els dos grans equips de futbol espanyols…o el gran equip español i el gran equip català? Deixant de banda maneres de pensar i política, quan hi ha un enfrontament entre els blancs i els blaugranes es para el mon.

En l’últim mes hem viscut quatre grans cites, quatre grans partits on els bars han fet més caixa que mai, on les televisions han viscut els més alts índexs d’audiència dels últims temps i on segurament els psicòlegs han hagut d’ajudar a més d’un aficionat deprimit per els resultats. I es que sembla ser que el futbol es una mena de placebo que cura les penes o les agreuja, depenent de si guanya o perd el teu equip.

El futbol es fenòmen de masses des de fa molts anys, però amb la sitaució de crisis actual sembla ser que és un dels fets d’actualitat que més interessa la població, ja que durant l’estona que duren els partits ningú pensa que no té feina, que no arriba a final de mes o que el seu fill està repetint curs. El futbol és l’opi del poble.

Tot i així, realment ens hauriem de plantejar si el fet que moltes vides girin entorn dels partits de futbol és bo o dolent. Pot ser bo en el sentit de que és una distracció. Dolent perque avegades sembla ser que només existeix aquest esport, aquestes aficions, i fins i tot, que només existeixen dos equips i els altres queden de banda. A més, com ja he esmentat abans, el futbol serveix d’antidepresiu mentre les coses van be al teu equip, però sino, el futbol pot ser causa també d’emprenyamenta general, de baralles i de destroça del mobiliari públic. Si més no, almenys l’afició al futbol és afició a l’esport. Resumint, és una aficició a l’entreteniment, però almenys no parlem de programes del cor que també mouen alts indexs d’audiència.

Tot plegat és curiós. La gent cada cop té menys feina i és aficionada a uns jugadors que guanyen milions d’euros per xutar una pilota.  S’ha de tenir en compte, però, que aquests jugadors juguen sota molta pressió ja que d’ells depen la felicitat de moltes persones.

Que tengo yo en mi soledad cientos de canciones tararéas

“Empieza mi viaje por la carretera, por fin camino sola, en mi casita con ruedas”. Frases com aquesta ressonaven entre les parets del Palau de la Música  el passat 25 de Gener. La poeta: Bebe. Molts coneixen la jove extremenya com la cantant de “malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere” però possiblement aquesta sigui una de les seves pitjors cançons.

Bebe no és només música, és escriptora. Les seves lletres poden llegir-se com petites histories de vida. La seva última obra: un viatge. La jove cantant no va suportar el gran èxit del seu primer disc  al 2004 i va decidir marxar  lluny de la fama. Aquesta experiència l’ha fet tornar forta i amb un munt de vivències per explicar, i així ho fa al seu nou disc. El nou single: Me fui. L’última cançó del disc: Pa’mi casa. L’últim treball de la cantant és un recull d’experiències, vivències d’un viatge que l’extremenya convida a reviure a través de les cançons, melodies amb les que un es pot identificar fàcilment si es troba o s’ha trobat mai lluny de tot.

Bebe va cantar, va ballar i va cridar a casa nostra, al nostre Palau de la música, tot davant d’unes butaques plenes, files i files de gent asseguda que va aixecar-se en més d’una ocasió al sentir aquelles frases que tant ajuden a sentir-se positiu dia rere dia. L’extremenya va cantar gairebé durant dues hores totes les cançons dels seus dos discs, ometent del seu repertori aquell “malo malo” que la va fer saltar de l’anonimat a la fama. Potser és certa aquella frase que va dir Colon, un dels grans viatgers de la nostra historia “ viajar es pararse al borde de un mundo y ahí ver más el siguiente”. Pel que sembla Bebe ha oblidat el seu anterior món i ha deixat enrere el passat, titulant el seu nou disc Y punto.

Esperem, però, que aquest no sigui el punt i final a la seva carrera. De moment estem en punts suspensius fins la pròxima frase de noves melodies.

La cultura religiosa

Setmana santa. Em veig obligada a parlar de religió aquesta setmana ja que si podem creure en aquesta d’alguna manera, hem de creure en que ha enriquit, per be o per malament, la cultura.

En dies com aquests són molts els estímuls que rebem per a interessar-nos o aprendre coses del cristianisme. Són vacances, es mira més la televisió, i aquesta està farcida de pel·lícules i imatges de les diferents processons arreu d’Espanya. Si algú no sap com van ser els últims dies de Jesucrist o no coneix les verges sagrades, la setmana santa és un bon moment per a l’aprenentatge.

A mi cada setmana santa em sorprèn més. Aquest any la pluja que ha acompanyat les vacances també ha anat acompanyada de milers de plors de tots els espanyols que s’han quedat sense mirar les processons. Veient imatges com aquestes, jo em pregunto si la gent tant sentida acudeix a les esglésies i catedrals sovint o només ho fan aquesta setmana perquè toca. Jo sempre penso que queda poca gent creient, però les vacances primaverals sempre em tornen a recordar que estic equivocada. No son nomes les persones grans les que ploren de desolació sinó que també hi ha nens, adolescents i joves, aquest any, aguantant sota la pluja per tal de veure aquella verge que en teoria els salvarà de les seves desgràcies.

El que està clar, és que tot espanyol associa la setmana santa amb processons i passions  i, aquest fet, fa que la cultura ibèrica estigui relacionada un cop més amb la religió cristiana, que és el tema principal en la majoria de festes i celebracions populars i que, si més no, enriqueixen la nostra cultura.

Sensacionalisme a la premsa d’èl•lit

El sensacionalisme és una corrent que avui en dia cobreix la majoria d’espais comunicatius al nostre país. Cada cop més, la premsa d’èl·lit acurta distàncies amb la premsa del cor, segurament amb la intenció d’ampliar el públic, sense tenir en compte que pot arribar a perdre el que té. Els periodistes haurien de contrarestar els efectes que aquest fet produeix, però en canvi fan servir el sensacionalisme per a captar l’atenció de la major part de la població. El diari és el mitjà de comunicació escrit més llegit segons l’estudi d’hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya del 2008, publicat per el gremi d’editors espanyols, amb un 75,9 % del total de lectors espanyols que solen llegir diaris, revistes, llibre so qualsevol altre suport. Un 85,9 % d’aquests sol comprar diaris d’informació general. Al mateix estudi també podem observar que la majoria dels lectors llegeixen per entreteniment i és clar que els editors de diaris són conscients d’aquest fet.

Observem, per exemple, aquella famosa portada d’El País o L’Avui que il·lustrava la visita del president francés amb una fotografia de Carla Bruni i Letícia Ortiz d’esquenes, pujant unes escales. Una imatge sens dubte amb molt de glamour, d’aquelles que trobem a la premsa rosa. Segons l’article tercer del codi deontològic dels periodistes espanyols, aquests informaran amb objectivitat, rigor i imparcialitat per tal de que la ciutadania obtingui les dades rellevants sobre un fet per a que pugui formar-se la seva pròpia opinió. És rellevant saber de quin color duia el vestit Carla Bruni? Amb aquesta informació quina opinió poden fer-se els lectors de la política internacional?

S’ha de tenir en compte també que segons el segon article del codi deontològic espanyol dels periodistes, aquests han de defendre els principis de la declaració universal dels drets humans i deuen salvaguardar per sobre de l’interés periodístic els valors superiors de l’ordenament jurídic espanyol que conforma l’Estat Social i democràtic de dret, quan la declaració universal de drets humans fa molta èmfasi en eliminar les distincions entre homes i dones ja que tots posseïm els mateixos drets i deures. A més, l’article quinze del mateix codi exigeix un tracte respectuós amb els protagonistes de les informacions, evitant l’ús de tot llenguatge discriminatori per raó de sexe, religió, naixement, raça o qualsevol altre condició personal o social. Considerant una imatge com a tipus llenguatge, la fotografia de la primera dama francesa i la princesa Letícia no està discriminant les dues dones respecte els seus marits? L’elecció de la fotografia es justifica per criteris informatius i en canvi contribueix a perpetuar la imatge de les dones com a adorns del poder sinó, com és que a Sarkozy i Zapatero no se’ls hi va fer una fotografia d’esquenes per a comentar la seva silueta?

És important qüestionarse si realment la premsa d’èl·lit s’està contaminant del sensacionalisme de la premsa rosa. Últimament moltes de les notícies les podríem denominar productes ja que estan fetes amb l’objectiu de guanyar diners i no pas amb l’objectiu de mantenir la societat informada dels diferents esdeveniments que es produeixen, i més si es tracta d’un fet com una trobada entre dos líders com Sarkozy i Zapatero on les informacions haurien de ser de caire polític i no pas sensacionalistes. Parlem d’una notícia de fa dos anys, però per demostrar que aquest problema ve de fa temps, sinó només cal mirar com els diaris informen del affair de Shakira amb el jugador blaugrana o com, en apartats de cultura, s’utilitza l’espai per explicar intimitats sobre famosos quan s’hauria d’utilitzar l’espai per a fins més informatius i educatius per a la societat.

Erasmus, cultura a l'abast dels estudiants

Em permeto el luxe d'escriure sobre la famosa beca ja que aquesta setmana s'ha publicat la resolució de les sol·licituds a l'Universtiat Autonoma de Barcelona, i al veure la llista m'han vingut un munt de records al cap. Si, jo sóc allò que se’n diu, una exerasmus.

Hi ha moltes llegendes al voltant de la beca que permet als estudiants universitaris marxar a cursar algunes assignatures del pla docent a un altre país. Les males llengües diuen que els diners que es donen són malgastats, que els universitaris no estudien i només surten de festa, que marxar d'Erasmus significa allargar un any més la carrera, però, és això cert?

Crec que per sospesar si marxar a un altre país a estudiar és bo per els estudiants o no, s’ha de començar per observar les cares d’aquells que el dia de la publicació dels resultats ploren d’alegria perquè tenen l’oportunitat de marxar, o, per el contrari, estan tristos perquè els espera un any més a la facultat de sempre. Jo mateixa no podria explicar la sensació que vaig sentir el dia que vaig saber que marxava nou mesos a Lyon, el meu destí Erasmus. De fet, no sóc capaç d’explicar res del que vaig sentir a partir d’aquell dia ja que un full publicat per la Gestió Acadèmica va canviar totalment el transcurs de la meva vida fins que vaig tornar. Al principi estàs content perquè marxes, et fas il·lusions, tens el cap més al nou lloc de destí que on has viscut sempre... Quan marxar ja és imminent t’entra la por de no veure la teva gent durant mesos, d’estar sol, de no fer nous amics, de no encaixar en la teva nova vida. Un cop arribes veus que no ets l’únic estudiant universitari que es troba en una ciutat que ni coneixes i fas amics al ritme més frenètic que haguessis pogut imaginar mai. A partir de llavors, aquelles persones es converteixen en més que això, son la teva família, els teus amics, els teus companys de classe, el teu tot durant el temps que estàs allà. I tot això amb el plus d’aprendre una segona llengua que s’acaba convertint en el teu dia a dia, aprendre una cultura que al principi et sembla estranya però que acabes acceptant i enyorant el lloc d’on vens i enyorant-lo com mai ho has fet.

Des de la llunyania es coneix més la cultura nova i la que ja tenies, ja que ets molt més conscient del que trobes a faltar, del que t’agrada del lloc on vius i el dia a dia és una comparació constant entre ambdues cultures, que fan ells i que fas tu en el teu dia a dia, i tot això coneixent, a més, gent d’altres països que estan vivint la mateixa experiència que tu.

Potser és cert que acadèmicament parlant, l’Erasmus retarda els estudis, però, és això greu? Què passa amb el bagatge cultural que adquireix la persona que marxa? Que passa amb les llengües que s’aprenen quan un viu fora? No és això també una forma d’aprenentatge?

I el que és més important: no és bo que els joves visquin per si mateixos?

L’Erasmus és una porta a la independència, al canvi i al coneixement personal, una porta a la desconnexió i a l’aprenentatge d’un mateix, d’allò que vol i que no, una porta a la maduresa personal que tot estudiant hauria de tenir l’oportunitat d’obrir.

La cultura del vi

El vi. Només dos lletres, una consonant i una vocal testimonis de vivències, histories i confessions.

El vi ha format part de l’humanitat des de fa milers d’anys, el podem observar en estàtues i pintures del déu Dionis, déu grec de bacanals i festes.

Més tard, la religió catòlica va adoptar el vi coma  beguda sagrada, com a representació de la sang de Crist.

El vi, beguda rosada, vermella, blanca i negre. El vi de gust dolç, de gust amarg, el vi que agrada i el vi dolent.

I és que darrera d’aquestes dues lletres hi ha tot un món. I cada cultura ha adaptat aquest món al seu univers. Per exemple, els francesos adoren el vi i veuen inconcebible barrejar-lo amb cap altre beguda. El vi és vi i s’ha de gaudir així, sense barreges, sense intencions d’embriagar-se amb ell. El vi és un plaer que els francesos gaudeixen sols o en companyia, un plaer car, vorejant el luxe.

Per contra, els joves espanyols no s’amaguen pas de barrejar el vi per exemple, amb coca-cola, batejant aquest nou beuratge com: Calimotxo. A Andalusia barregen el vi amb suc de mora, per rebaixar el gust a alcohol i poder veure’n més i més ràpid.

milers de visions i milers d’usos per a una sola beguda.

Catalunya és terra de vins, el vi ha donat feina a milers de catalans i a la vegada ha donat fama a la nostra terra. Els vins del Penedés i el Priorat són coneguts arreu del món.

No tothom entén el vi de la mateixa manera, no tothom viu el vi amb la mateixa intensitat. Tot i així, hi ha catalans que dediquen la seva vida a aquesta beguda, el seu esforç, la seva vida i només per això cal fer-ne menció si parlem de cultura catalana!

Canviar d'aquari

Viatjar. Conviure amb altres cultures. Conèixer gent nova. Viure.
Molta gent pensa que per viatjar és necessari anar a un altre continent, a un país llunyà, a un altre mon. Crasso error. Viatjar no és més que sortir de casa,fugir per trobar-se a un mateix lluny del dia a dia. Per conèixer noves cultures no cal anar lluny avui en dia. És possible desconectar al barri del costat si ens ho proposem.
Tots els humans tenim l'esperança de canviar d'escenari ja que mai canviarem de personatge. És com quan neteges la peixera. Els ofereixes als peixos aigua totalment nova, pensen que estàn a un lloc diferent. Però realment, segueixen sent el mateix peix en el mateix aquari.
Nosaltres, per molt lluny que marxem, seguirem sent sempre la mateixa persona, i el nostre aquari sempre serà el mateix, el món. El que realment ajuda dels viatges és el canvi de rutina, el viure noves experiències. No cal anar a l'altre punta del món per oblidar-se dels problemes i de l'estrés. La vida és una obra de teatre que no permet ensajos previs, i un cop caigui el teló, ja no hi haurà marxa enrere. Així doncs, perquè quedar-se a casa lamentant-nos?
Qui no viatja és perquè no vol, no per falta de diners. I es que hi ha gent que té por a viatjar i no ho vol reconèixer, perquè els humans no deixem de ser animals que un cop sortim del nostre hàbitat natural podem descobrir coses meravelloses, però potser també d'altres que no ens agraden tant.

Mai no és massa tard per tornar a començar

9 del matí d’un divendres de març. En teoria, tothom treballa, estudia, o dorm per haver sortit de festa al dijous universitari. Tot i així, el passat divendres 4 de març va ser diferent.

A les 9 del matí d’un divendres de març milers de persones estaven despertes enganxades al telèfon, a Internet o havien sortit a trobar un caixer. Estar despert un divendres al matí valia la pena: aconseguir entrades per un concert que formarà part de la historia de la música catalana.

Sopa de Cabra, grup de rock català que es va separar ara fa 10 anys, va vendre 15.000 entrades en menys de 4 hores per a un concert que els tornarà a unir el 9 de Setembre al Palau Sant Jordi. I es que aquest grup no podia passar per alt el 2011 ja que se celebren massa aniversaris per al grup de l’Empordà. Aquest any en fa 10 que el grup va fer el seu últim concert,20 del seu disc més venut i 25 del naixement de la banda.

I es que tal i com diu la cançó Camins, encara no es massa tard per tornar a començar. En teoria el grup només s’unirà la nit del 9 de Setembre per celebrar junt amb els seus fans l’èxit d’un grup que ha format part de la vida de moltes persones. Tot i així, al veure l’èxit de venta d’entrades, el grup no descarta fer un segon concert per a tota la gent que s’ha quedat sense.

I es que les lletres de Sopa de Cabra s’han convertit en himnes catalans, himnes que encara es canten a les fogueres d’estiu amb les guitarres, i que encara posen els pels de punta a milers de persones que han viscut moments màgics amb les seves cançons de fons.

És la cultura audiovisual catalana objecte d’influència política?

Segons l’articicle 20 de la constitució espanyola, tot individu és lliure d’expressar i difondre lliurement els pensaments mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. La nostra constitució empara en el mateix article el dret a informar i a rebre informació. Tot i així, el motiu per el qual em disposo a escriure és el punt 3 d’aquest article: La Ley regulará la organización y el control parlamentario de los medios de comunicación social dependientes del Estado o de cualquier ente público y garantizará el acceso a dichos medios de los grupos sociales y políticos significativos, respetando el pluralismo de la sociedad y de las diversas lenguas de España.

Segons aquest punt, els governs poden interferir en els mitjans de comunicació depenents de l'estat sempre i quan respectin el pluralisme en la societat. Partint d’aquesta premissa, els governs només han de decidir quants diners utilitzen o no a comunicar i a informar la ciutadania a través de mitjans de comunicació públics. La informació és un bé de tots, emparat com ja he esmentat abans en l’article 20.1 de la constitució. És cert que no és un bé essencial com ho pot ser el dret a la educació o el dret a vaga, però si és un dret necessari, tothom té dret a estar informat sobre qualsevol esdeveniment que el pugui afectar directa o indirectament, i, evidentment, així està escrit en la constitució. De fet, l’article 20 de la constitució està considerat com a dret fonamental. Tot i així, és cert que els governs central i autonòmics no interfereixen en la creació de continguts en els mitjans de comunicació públics?

Aquesta és una reflexió que hauríem de fer tots al veure com en el cas de Catalunya, els continguts de Tv3 estan canviant des de que les últimes eleccions. Per exemple, alguns dirigents d’Unió Democràtica han declarat en públic que la sèrie de ficció Infidels potencia l’adulteri i exalta el divorci. Quina casualitat que, ara que governa CiU, aquesta sèrie desaparegui d’aquí dues setmanes, després de 3 temporades amb alts índexs d’audiència. Tot i així, és infidels una sèrie de ficció? No és cert que avui en dia les dones es divorcien? No és cert que hi ha parelles homosexuals? No és cert que hi ha parelles que no es casen? Perquè s’atura una sèrie que mostra una realitat tant evident?

No nego que Infidels potencií l’adulteri, el divorci, etc., però són a cas valors que no cal potenciar? Que hi ha de dolent en les parelles homosexuals, en divorciar-se d’algú amb qui a no congenies o en no estar casat religiosament? Cal que renovem la constitució i afegim el dret a estimar lliurement?

Per desgràcia, Infidels només és un dels exemples dels canvis a Tv3. Programes com Polònia i Crackovia sembla ser que també pengen d’un fil.  Només exposo fets esperant que el govern no tingui res a veure amb els canvis que s’estan originant a Tv3 ja que suposaria una vulneració a la llibertat d’expressió i estar en contra de la cultura catalana ja que, series com Infidels, només mostren la realitat d’una societat que està canviant i que per sort cada cop més accepta valors considerats inhumans abans de la democràcia. Encara queda molt camí per a que s’aconsegueixi una igualtat total entre homes i dones o per a que s’aconsegueixi una comunicació objectiva, però ja que queda tant per a fer, seria una pena, a sobre, retrocedir.

És la llengua cultura?

Segons el diccionari de la Real Academia Española,  el terme lengua fa referencia a “sistema lingüístico que se caracteriza por estar plenamente definido, por poseer alto grado de nivelación, por ser vehículo de una cultura diferenciada y en ocasiones por haberse impuesto a otros sistemas lingüísticos”. Així doncs, si observem aquesta definició, la llengua és un tret identificatiu d’un grup, la parla comuna, la manera en que s’expressen unes persones, un tret cultural més que comparteixen grups de persones. Tret cultural que ajuda a crear-ne d’altres com la literatura, les lletres de cançons o el cinema. Sense llengua no hi hauria cultura, com podríem haver aconseguit una diversitat cultural mundial tan rica sense la parla? Que seria de la diversitat cultural sense la diversitat lingüística?

D’una altre banda trobem també el llenguatge, definit per el Diccionari de la real Academia Española com “el conjunto de sonidos articulados con el que el hombre se manifiesta o siente”. En tant que la llengua és un element d’identificació cultural d’un grup el llenguatge connecta directament amb els individus particulars, amb els sentiments d’aquests, amb com expressa cada persona les seves idees i preocupacions, en com es comunica cada persona particular. Tot i així, de que serviria articular sons que ningú entengués? Gràcies a la llengua els individus tenen llenguatges comuns amb els quals comunicar-se i ser entesos.

Així doncs, és necessari preguntar-se perquè un fet tan ric com l’existència de milers de llengües i llenguatges diferents que permeten als individus expressar-se i comunicar-se és un fet que encara porta tants problemes entre països i dins dels mateixos. És la diversitat musical un problema? És la diversitat cinematogràfica un problema? És la diversitat literària un problema? És la diversitat de danses un problema?

La llengua és un dels trets més identificatius d’un individu, a través de la parla podem saber d’on prové una persona. És un tret identificatiu molt necessari per al desenvolupament cognitiu i personal dels individus, és necessari que tota persona sàpiga expressar-se i sàpiga escoltar les expressions de la resta. Com sabríem la historia de la humanitat si ningú l’hagués plasmat en un paper gràcies a l’escriptura d’una llengua?

La llengua es cultura, i la cultura no hauria de ser mai qüestió d’enfrontaments. La diversitat és necessària, fa el nostre mon un indret ric amb milers de coses per conèixer. La diversitat lingüística no és un problema sinó un fet del qual ens hauríem de sentir orgullosos. Com ha sigut la humanitat capaç de crear tants llenguatges diferents per poder expressar-se? Aquest és un fet antropològic i sociològic molt interessant, i no hauria de ser mai causa de menyspreu entre diferents grups. Totes les llengües són igual d’importants ja que totes tenen el mateix fi: la llibertat d’expressió i la comunicació.

Com poden emparar les diferents constitucions la llibertat d’expressió si encara hi ha comunitats o no es deixa als individus expressar-se en la seva llengua? Com pot ser que a països com França, reconegut per el seu esperit revolucionari i lluitador, s’hagin marginat les llengües minoritàries fins al punt de no estar reconegudes com a llengües oficials?  L’única menció de les llengües minoritàries a la constitució francesa es va fer a la revisió constitucional de 2008 dient que pertanyen al patrimoni francès però sense nombrar-les en ningun moment i ni molt menys protegir-les o difondre-les. L’article 2 de la constitució francesa reconeix com a única llengua oficial de França el francès.

No parlaré del cas espanyol, només mencionaré que Espanya és el meu país però que en aquest encara hi ha molta gent que, com a França, encara no accepta l’existència d’altres llengües que no siguin l’espanyol. A España, com a molts altres països, existeix una diversitat cultural molt rica, fet que comporta també una diversitat lingüística molt plena. Per sort, a diferencia de França, les llengües minoritàries si estan reconegudes jurídicament, tot i que a la pràctica, encara queden molts avenços a fer i molta gent a convèncer que la llengua és cultura i qui està en contra de la diversitat lingüística està en contra també de la diversitat cultural.

La culture c'est comme de la confiture

Cultura: tothom sap què és, però algú en sap el significat exacte? L’enciclopèdia catalana defineix el mot com a conjunt de tradicions i formes de vida d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat.

Pierre Bordieu, filòsof francès del segle XX, va comparar la cultura amb la confitura ja que deia que com menys n’hi havia més s’escampava. En comptes de filòsof, es podria dir que Bordieu va ser un profeta. Actualment tenim molts mitjans per difondre i conèixer allò que identifica cada país,però... Hi ha molta cultura actualment? S’utilitzen les noves tecnologies per a difondre cultura? És potser la cultura un producte destinat només als intel·lectuals com creuen els humanistes?

Tal i com va afirmar la politòloga alemanya Hannah Arendt: “ els romans ja parlaven de cultura i relacionaven aquesta amb la natura. Cultura significava originalment agricultura, i aquesta estava altament considerada a Roma. Segons els Romans, l’art havia de néixer al camp, havia de ser natura cultivada”. Així doncs, és la cultura una creació del poble o una creació de magistrats?

Els romans tenien un proverbi que deia: “ quod natura non dat salamantica non praestat”, és a dir, el que no dóna la natura no t’ho ensenyen a l’escola. La cultura és un fet de la humanitat, un fet que s’ha anat forjant al llarg de la història. Cultura son costums, trets característics de cada indret, allò a que tots ens aferrem quan som lluny de casa i volem recordar d’on venim. No cal anar a l’escola per saber els costums que identifiquen el nostre dia a dia, el nostre entorn. La cultura és vida.

Així doncs, perquè es parla tan poc d’un fet que existeix des de la prehistòria? Haurem de ser optimistes i pensar com Bordieu ja que encara que hi hagi poca cultura i encara que se’n parli poc, aquesta sempre s’escamparà com la melmelada.