Sensacionalisme a la premsa d’èl•lit

El sensacionalisme és una corrent que avui en dia cobreix la majoria d’espais comunicatius al nostre país. Cada cop més, la premsa d’èl·lit acurta distàncies amb la premsa del cor, segurament amb la intenció d’ampliar el públic, sense tenir en compte que pot arribar a perdre el que té. Els periodistes haurien de contrarestar els efectes que aquest fet produeix, però en canvi fan servir el sensacionalisme per a captar l’atenció de la major part de la població. El diari és el mitjà de comunicació escrit més llegit segons l’estudi d’hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya del 2008, publicat per el gremi d’editors espanyols, amb un 75,9 % del total de lectors espanyols que solen llegir diaris, revistes, llibre so qualsevol altre suport. Un 85,9 % d’aquests sol comprar diaris d’informació general. Al mateix estudi també podem observar que la majoria dels lectors llegeixen per entreteniment i és clar que els editors de diaris són conscients d’aquest fet.

Observem, per exemple, aquella famosa portada d’El País o L’Avui que il·lustrava la visita del president francés amb una fotografia de Carla Bruni i Letícia Ortiz d’esquenes, pujant unes escales. Una imatge sens dubte amb molt de glamour, d’aquelles que trobem a la premsa rosa. Segons l’article tercer del codi deontològic dels periodistes espanyols, aquests informaran amb objectivitat, rigor i imparcialitat per tal de que la ciutadania obtingui les dades rellevants sobre un fet per a que pugui formar-se la seva pròpia opinió. És rellevant saber de quin color duia el vestit Carla Bruni? Amb aquesta informació quina opinió poden fer-se els lectors de la política internacional?

S’ha de tenir en compte també que segons el segon article del codi deontològic espanyol dels periodistes, aquests han de defendre els principis de la declaració universal dels drets humans i deuen salvaguardar per sobre de l’interés periodístic els valors superiors de l’ordenament jurídic espanyol que conforma l’Estat Social i democràtic de dret, quan la declaració universal de drets humans fa molta èmfasi en eliminar les distincions entre homes i dones ja que tots posseïm els mateixos drets i deures. A més, l’article quinze del mateix codi exigeix un tracte respectuós amb els protagonistes de les informacions, evitant l’ús de tot llenguatge discriminatori per raó de sexe, religió, naixement, raça o qualsevol altre condició personal o social. Considerant una imatge com a tipus llenguatge, la fotografia de la primera dama francesa i la princesa Letícia no està discriminant les dues dones respecte els seus marits? L’elecció de la fotografia es justifica per criteris informatius i en canvi contribueix a perpetuar la imatge de les dones com a adorns del poder sinó, com és que a Sarkozy i Zapatero no se’ls hi va fer una fotografia d’esquenes per a comentar la seva silueta?

És important qüestionarse si realment la premsa d’èl·lit s’està contaminant del sensacionalisme de la premsa rosa. Últimament moltes de les notícies les podríem denominar productes ja que estan fetes amb l’objectiu de guanyar diners i no pas amb l’objectiu de mantenir la societat informada dels diferents esdeveniments que es produeixen, i més si es tracta d’un fet com una trobada entre dos líders com Sarkozy i Zapatero on les informacions haurien de ser de caire polític i no pas sensacionalistes. Parlem d’una notícia de fa dos anys, però per demostrar que aquest problema ve de fa temps, sinó només cal mirar com els diaris informen del affair de Shakira amb el jugador blaugrana o com, en apartats de cultura, s’utilitza l’espai per explicar intimitats sobre famosos quan s’hauria d’utilitzar l’espai per a fins més informatius i educatius per a la societat.