Erasmus, cultura a l'abast dels estudiants

Em permeto el luxe d'escriure sobre la famosa beca ja que aquesta setmana s'ha publicat la resolució de les sol·licituds a l'Universtiat Autonoma de Barcelona, i al veure la llista m'han vingut un munt de records al cap. Si, jo sóc allò que se’n diu, una exerasmus.

Hi ha moltes llegendes al voltant de la beca que permet als estudiants universitaris marxar a cursar algunes assignatures del pla docent a un altre país. Les males llengües diuen que els diners que es donen són malgastats, que els universitaris no estudien i només surten de festa, que marxar d'Erasmus significa allargar un any més la carrera, però, és això cert?

Crec que per sospesar si marxar a un altre país a estudiar és bo per els estudiants o no, s’ha de començar per observar les cares d’aquells que el dia de la publicació dels resultats ploren d’alegria perquè tenen l’oportunitat de marxar, o, per el contrari, estan tristos perquè els espera un any més a la facultat de sempre. Jo mateixa no podria explicar la sensació que vaig sentir el dia que vaig saber que marxava nou mesos a Lyon, el meu destí Erasmus. De fet, no sóc capaç d’explicar res del que vaig sentir a partir d’aquell dia ja que un full publicat per la Gestió Acadèmica va canviar totalment el transcurs de la meva vida fins que vaig tornar. Al principi estàs content perquè marxes, et fas il·lusions, tens el cap més al nou lloc de destí que on has viscut sempre... Quan marxar ja és imminent t’entra la por de no veure la teva gent durant mesos, d’estar sol, de no fer nous amics, de no encaixar en la teva nova vida. Un cop arribes veus que no ets l’únic estudiant universitari que es troba en una ciutat que ni coneixes i fas amics al ritme més frenètic que haguessis pogut imaginar mai. A partir de llavors, aquelles persones es converteixen en més que això, son la teva família, els teus amics, els teus companys de classe, el teu tot durant el temps que estàs allà. I tot això amb el plus d’aprendre una segona llengua que s’acaba convertint en el teu dia a dia, aprendre una cultura que al principi et sembla estranya però que acabes acceptant i enyorant el lloc d’on vens i enyorant-lo com mai ho has fet.

Des de la llunyania es coneix més la cultura nova i la que ja tenies, ja que ets molt més conscient del que trobes a faltar, del que t’agrada del lloc on vius i el dia a dia és una comparació constant entre ambdues cultures, que fan ells i que fas tu en el teu dia a dia, i tot això coneixent, a més, gent d’altres països que estan vivint la mateixa experiència que tu.

Potser és cert que acadèmicament parlant, l’Erasmus retarda els estudis, però, és això greu? Què passa amb el bagatge cultural que adquireix la persona que marxa? Que passa amb les llengües que s’aprenen quan un viu fora? No és això també una forma d’aprenentatge?

I el que és més important: no és bo que els joves visquin per si mateixos?

L’Erasmus és una porta a la independència, al canvi i al coneixement personal, una porta a la desconnexió i a l’aprenentatge d’un mateix, d’allò que vol i que no, una porta a la maduresa personal que tot estudiant hauria de tenir l’oportunitat d’obrir.