La cultura religiosa

Setmana santa. Em veig obligada a parlar de religió aquesta setmana ja que si podem creure en aquesta d’alguna manera, hem de creure en que ha enriquit, per be o per malament, la cultura.

En dies com aquests són molts els estímuls que rebem per a interessar-nos o aprendre coses del cristianisme. Són vacances, es mira més la televisió, i aquesta està farcida de pel·lícules i imatges de les diferents processons arreu d’Espanya. Si algú no sap com van ser els últims dies de Jesucrist o no coneix les verges sagrades, la setmana santa és un bon moment per a l’aprenentatge.

A mi cada setmana santa em sorprèn més. Aquest any la pluja que ha acompanyat les vacances també ha anat acompanyada de milers de plors de tots els espanyols que s’han quedat sense mirar les processons. Veient imatges com aquestes, jo em pregunto si la gent tant sentida acudeix a les esglésies i catedrals sovint o només ho fan aquesta setmana perquè toca. Jo sempre penso que queda poca gent creient, però les vacances primaverals sempre em tornen a recordar que estic equivocada. No son nomes les persones grans les que ploren de desolació sinó que també hi ha nens, adolescents i joves, aquest any, aguantant sota la pluja per tal de veure aquella verge que en teoria els salvarà de les seves desgràcies.

El que està clar, és que tot espanyol associa la setmana santa amb processons i passions  i, aquest fet, fa que la cultura ibèrica estigui relacionada un cop més amb la religió cristiana, que és el tema principal en la majoria de festes i celebracions populars i que, si més no, enriqueixen la nostra cultura.

Sensacionalisme a la premsa d’èl•lit

El sensacionalisme és una corrent que avui en dia cobreix la majoria d’espais comunicatius al nostre país. Cada cop més, la premsa d’èl·lit acurta distàncies amb la premsa del cor, segurament amb la intenció d’ampliar el públic, sense tenir en compte que pot arribar a perdre el que té. Els periodistes haurien de contrarestar els efectes que aquest fet produeix, però en canvi fan servir el sensacionalisme per a captar l’atenció de la major part de la població. El diari és el mitjà de comunicació escrit més llegit segons l’estudi d’hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya del 2008, publicat per el gremi d’editors espanyols, amb un 75,9 % del total de lectors espanyols que solen llegir diaris, revistes, llibre so qualsevol altre suport. Un 85,9 % d’aquests sol comprar diaris d’informació general. Al mateix estudi també podem observar que la majoria dels lectors llegeixen per entreteniment i és clar que els editors de diaris són conscients d’aquest fet.

Observem, per exemple, aquella famosa portada d’El País o L’Avui que il·lustrava la visita del president francés amb una fotografia de Carla Bruni i Letícia Ortiz d’esquenes, pujant unes escales. Una imatge sens dubte amb molt de glamour, d’aquelles que trobem a la premsa rosa. Segons l’article tercer del codi deontològic dels periodistes espanyols, aquests informaran amb objectivitat, rigor i imparcialitat per tal de que la ciutadania obtingui les dades rellevants sobre un fet per a que pugui formar-se la seva pròpia opinió. És rellevant saber de quin color duia el vestit Carla Bruni? Amb aquesta informació quina opinió poden fer-se els lectors de la política internacional?

S’ha de tenir en compte també que segons el segon article del codi deontològic espanyol dels periodistes, aquests han de defendre els principis de la declaració universal dels drets humans i deuen salvaguardar per sobre de l’interés periodístic els valors superiors de l’ordenament jurídic espanyol que conforma l’Estat Social i democràtic de dret, quan la declaració universal de drets humans fa molta èmfasi en eliminar les distincions entre homes i dones ja que tots posseïm els mateixos drets i deures. A més, l’article quinze del mateix codi exigeix un tracte respectuós amb els protagonistes de les informacions, evitant l’ús de tot llenguatge discriminatori per raó de sexe, religió, naixement, raça o qualsevol altre condició personal o social. Considerant una imatge com a tipus llenguatge, la fotografia de la primera dama francesa i la princesa Letícia no està discriminant les dues dones respecte els seus marits? L’elecció de la fotografia es justifica per criteris informatius i en canvi contribueix a perpetuar la imatge de les dones com a adorns del poder sinó, com és que a Sarkozy i Zapatero no se’ls hi va fer una fotografia d’esquenes per a comentar la seva silueta?

És important qüestionarse si realment la premsa d’èl·lit s’està contaminant del sensacionalisme de la premsa rosa. Últimament moltes de les notícies les podríem denominar productes ja que estan fetes amb l’objectiu de guanyar diners i no pas amb l’objectiu de mantenir la societat informada dels diferents esdeveniments que es produeixen, i més si es tracta d’un fet com una trobada entre dos líders com Sarkozy i Zapatero on les informacions haurien de ser de caire polític i no pas sensacionalistes. Parlem d’una notícia de fa dos anys, però per demostrar que aquest problema ve de fa temps, sinó només cal mirar com els diaris informen del affair de Shakira amb el jugador blaugrana o com, en apartats de cultura, s’utilitza l’espai per explicar intimitats sobre famosos quan s’hauria d’utilitzar l’espai per a fins més informatius i educatius per a la societat.

Erasmus, cultura a l'abast dels estudiants

Em permeto el luxe d'escriure sobre la famosa beca ja que aquesta setmana s'ha publicat la resolució de les sol·licituds a l'Universtiat Autonoma de Barcelona, i al veure la llista m'han vingut un munt de records al cap. Si, jo sóc allò que se’n diu, una exerasmus.

Hi ha moltes llegendes al voltant de la beca que permet als estudiants universitaris marxar a cursar algunes assignatures del pla docent a un altre país. Les males llengües diuen que els diners que es donen són malgastats, que els universitaris no estudien i només surten de festa, que marxar d'Erasmus significa allargar un any més la carrera, però, és això cert?

Crec que per sospesar si marxar a un altre país a estudiar és bo per els estudiants o no, s’ha de començar per observar les cares d’aquells que el dia de la publicació dels resultats ploren d’alegria perquè tenen l’oportunitat de marxar, o, per el contrari, estan tristos perquè els espera un any més a la facultat de sempre. Jo mateixa no podria explicar la sensació que vaig sentir el dia que vaig saber que marxava nou mesos a Lyon, el meu destí Erasmus. De fet, no sóc capaç d’explicar res del que vaig sentir a partir d’aquell dia ja que un full publicat per la Gestió Acadèmica va canviar totalment el transcurs de la meva vida fins que vaig tornar. Al principi estàs content perquè marxes, et fas il·lusions, tens el cap més al nou lloc de destí que on has viscut sempre... Quan marxar ja és imminent t’entra la por de no veure la teva gent durant mesos, d’estar sol, de no fer nous amics, de no encaixar en la teva nova vida. Un cop arribes veus que no ets l’únic estudiant universitari que es troba en una ciutat que ni coneixes i fas amics al ritme més frenètic que haguessis pogut imaginar mai. A partir de llavors, aquelles persones es converteixen en més que això, son la teva família, els teus amics, els teus companys de classe, el teu tot durant el temps que estàs allà. I tot això amb el plus d’aprendre una segona llengua que s’acaba convertint en el teu dia a dia, aprendre una cultura que al principi et sembla estranya però que acabes acceptant i enyorant el lloc d’on vens i enyorant-lo com mai ho has fet.

Des de la llunyania es coneix més la cultura nova i la que ja tenies, ja que ets molt més conscient del que trobes a faltar, del que t’agrada del lloc on vius i el dia a dia és una comparació constant entre ambdues cultures, que fan ells i que fas tu en el teu dia a dia, i tot això coneixent, a més, gent d’altres països que estan vivint la mateixa experiència que tu.

Potser és cert que acadèmicament parlant, l’Erasmus retarda els estudis, però, és això greu? Què passa amb el bagatge cultural que adquireix la persona que marxa? Que passa amb les llengües que s’aprenen quan un viu fora? No és això també una forma d’aprenentatge?

I el que és més important: no és bo que els joves visquin per si mateixos?

L’Erasmus és una porta a la independència, al canvi i al coneixement personal, una porta a la desconnexió i a l’aprenentatge d’un mateix, d’allò que vol i que no, una porta a la maduresa personal que tot estudiant hauria de tenir l’oportunitat d’obrir.