La cultura religiosa

Setmana santa. Em veig obligada a parlar de religió aquesta setmana ja que si podem creure en aquesta d’alguna manera, hem de creure en que ha enriquit, per be o per malament, la cultura.

En dies com aquests són molts els estímuls que rebem per a interessar-nos o aprendre coses del cristianisme. Són vacances, es mira més la televisió, i aquesta està farcida de pel·lícules i imatges de les diferents processons arreu d’Espanya. Si algú no sap com van ser els últims dies de Jesucrist o no coneix les verges sagrades, la setmana santa és un bon moment per a l’aprenentatge.

A mi cada setmana santa em sorprèn més. Aquest any la pluja que ha acompanyat les vacances també ha anat acompanyada de milers de plors de tots els espanyols que s’han quedat sense mirar les processons. Veient imatges com aquestes, jo em pregunto si la gent tant sentida acudeix a les esglésies i catedrals sovint o només ho fan aquesta setmana perquè toca. Jo sempre penso que queda poca gent creient, però les vacances primaverals sempre em tornen a recordar que estic equivocada. No son nomes les persones grans les que ploren de desolació sinó que també hi ha nens, adolescents i joves, aquest any, aguantant sota la pluja per tal de veure aquella verge que en teoria els salvarà de les seves desgràcies.

El que està clar, és que tot espanyol associa la setmana santa amb processons i passions  i, aquest fet, fa que la cultura ibèrica estigui relacionada un cop més amb la religió cristiana, que és el tema principal en la majoria de festes i celebracions populars i que, si més no, enriqueixen la nostra cultura.

Sensacionalisme a la premsa d’èl•lit

El sensacionalisme és una corrent que avui en dia cobreix la majoria d’espais comunicatius al nostre país. Cada cop més, la premsa d’èl·lit acurta distàncies amb la premsa del cor, segurament amb la intenció d’ampliar el públic, sense tenir en compte que pot arribar a perdre el que té. Els periodistes haurien de contrarestar els efectes que aquest fet produeix, però en canvi fan servir el sensacionalisme per a captar l’atenció de la major part de la població. El diari és el mitjà de comunicació escrit més llegit segons l’estudi d’hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya del 2008, publicat per el gremi d’editors espanyols, amb un 75,9 % del total de lectors espanyols que solen llegir diaris, revistes, llibre so qualsevol altre suport. Un 85,9 % d’aquests sol comprar diaris d’informació general. Al mateix estudi també podem observar que la majoria dels lectors llegeixen per entreteniment i és clar que els editors de diaris són conscients d’aquest fet.

Observem, per exemple, aquella famosa portada d’El País o L’Avui que il·lustrava la visita del president francés amb una fotografia de Carla Bruni i Letícia Ortiz d’esquenes, pujant unes escales. Una imatge sens dubte amb molt de glamour, d’aquelles que trobem a la premsa rosa. Segons l’article tercer del codi deontològic dels periodistes espanyols, aquests informaran amb objectivitat, rigor i imparcialitat per tal de que la ciutadania obtingui les dades rellevants sobre un fet per a que pugui formar-se la seva pròpia opinió. És rellevant saber de quin color duia el vestit Carla Bruni? Amb aquesta informació quina opinió poden fer-se els lectors de la política internacional?

S’ha de tenir en compte també que segons el segon article del codi deontològic espanyol dels periodistes, aquests han de defendre els principis de la declaració universal dels drets humans i deuen salvaguardar per sobre de l’interés periodístic els valors superiors de l’ordenament jurídic espanyol que conforma l’Estat Social i democràtic de dret, quan la declaració universal de drets humans fa molta èmfasi en eliminar les distincions entre homes i dones ja que tots posseïm els mateixos drets i deures. A més, l’article quinze del mateix codi exigeix un tracte respectuós amb els protagonistes de les informacions, evitant l’ús de tot llenguatge discriminatori per raó de sexe, religió, naixement, raça o qualsevol altre condició personal o social. Considerant una imatge com a tipus llenguatge, la fotografia de la primera dama francesa i la princesa Letícia no està discriminant les dues dones respecte els seus marits? L’elecció de la fotografia es justifica per criteris informatius i en canvi contribueix a perpetuar la imatge de les dones com a adorns del poder sinó, com és que a Sarkozy i Zapatero no se’ls hi va fer una fotografia d’esquenes per a comentar la seva silueta?

És important qüestionarse si realment la premsa d’èl·lit s’està contaminant del sensacionalisme de la premsa rosa. Últimament moltes de les notícies les podríem denominar productes ja que estan fetes amb l’objectiu de guanyar diners i no pas amb l’objectiu de mantenir la societat informada dels diferents esdeveniments que es produeixen, i més si es tracta d’un fet com una trobada entre dos líders com Sarkozy i Zapatero on les informacions haurien de ser de caire polític i no pas sensacionalistes. Parlem d’una notícia de fa dos anys, però per demostrar que aquest problema ve de fa temps, sinó només cal mirar com els diaris informen del affair de Shakira amb el jugador blaugrana o com, en apartats de cultura, s’utilitza l’espai per explicar intimitats sobre famosos quan s’hauria d’utilitzar l’espai per a fins més informatius i educatius per a la societat.

Erasmus, cultura a l'abast dels estudiants

Em permeto el luxe d'escriure sobre la famosa beca ja que aquesta setmana s'ha publicat la resolució de les sol·licituds a l'Universtiat Autonoma de Barcelona, i al veure la llista m'han vingut un munt de records al cap. Si, jo sóc allò que se’n diu, una exerasmus.

Hi ha moltes llegendes al voltant de la beca que permet als estudiants universitaris marxar a cursar algunes assignatures del pla docent a un altre país. Les males llengües diuen que els diners que es donen són malgastats, que els universitaris no estudien i només surten de festa, que marxar d'Erasmus significa allargar un any més la carrera, però, és això cert?

Crec que per sospesar si marxar a un altre país a estudiar és bo per els estudiants o no, s’ha de començar per observar les cares d’aquells que el dia de la publicació dels resultats ploren d’alegria perquè tenen l’oportunitat de marxar, o, per el contrari, estan tristos perquè els espera un any més a la facultat de sempre. Jo mateixa no podria explicar la sensació que vaig sentir el dia que vaig saber que marxava nou mesos a Lyon, el meu destí Erasmus. De fet, no sóc capaç d’explicar res del que vaig sentir a partir d’aquell dia ja que un full publicat per la Gestió Acadèmica va canviar totalment el transcurs de la meva vida fins que vaig tornar. Al principi estàs content perquè marxes, et fas il·lusions, tens el cap més al nou lloc de destí que on has viscut sempre... Quan marxar ja és imminent t’entra la por de no veure la teva gent durant mesos, d’estar sol, de no fer nous amics, de no encaixar en la teva nova vida. Un cop arribes veus que no ets l’únic estudiant universitari que es troba en una ciutat que ni coneixes i fas amics al ritme més frenètic que haguessis pogut imaginar mai. A partir de llavors, aquelles persones es converteixen en més que això, son la teva família, els teus amics, els teus companys de classe, el teu tot durant el temps que estàs allà. I tot això amb el plus d’aprendre una segona llengua que s’acaba convertint en el teu dia a dia, aprendre una cultura que al principi et sembla estranya però que acabes acceptant i enyorant el lloc d’on vens i enyorant-lo com mai ho has fet.

Des de la llunyania es coneix més la cultura nova i la que ja tenies, ja que ets molt més conscient del que trobes a faltar, del que t’agrada del lloc on vius i el dia a dia és una comparació constant entre ambdues cultures, que fan ells i que fas tu en el teu dia a dia, i tot això coneixent, a més, gent d’altres països que estan vivint la mateixa experiència que tu.

Potser és cert que acadèmicament parlant, l’Erasmus retarda els estudis, però, és això greu? Què passa amb el bagatge cultural que adquireix la persona que marxa? Que passa amb les llengües que s’aprenen quan un viu fora? No és això també una forma d’aprenentatge?

I el que és més important: no és bo que els joves visquin per si mateixos?

L’Erasmus és una porta a la independència, al canvi i al coneixement personal, una porta a la desconnexió i a l’aprenentatge d’un mateix, d’allò que vol i que no, una porta a la maduresa personal que tot estudiant hauria de tenir l’oportunitat d’obrir.

La cultura del vi

El vi. Només dos lletres, una consonant i una vocal testimonis de vivències, histories i confessions.

El vi ha format part de l’humanitat des de fa milers d’anys, el podem observar en estàtues i pintures del déu Dionis, déu grec de bacanals i festes.

Més tard, la religió catòlica va adoptar el vi coma  beguda sagrada, com a representació de la sang de Crist.

El vi, beguda rosada, vermella, blanca i negre. El vi de gust dolç, de gust amarg, el vi que agrada i el vi dolent.

I és que darrera d’aquestes dues lletres hi ha tot un món. I cada cultura ha adaptat aquest món al seu univers. Per exemple, els francesos adoren el vi i veuen inconcebible barrejar-lo amb cap altre beguda. El vi és vi i s’ha de gaudir així, sense barreges, sense intencions d’embriagar-se amb ell. El vi és un plaer que els francesos gaudeixen sols o en companyia, un plaer car, vorejant el luxe.

Per contra, els joves espanyols no s’amaguen pas de barrejar el vi per exemple, amb coca-cola, batejant aquest nou beuratge com: Calimotxo. A Andalusia barregen el vi amb suc de mora, per rebaixar el gust a alcohol i poder veure’n més i més ràpid.

milers de visions i milers d’usos per a una sola beguda.

Catalunya és terra de vins, el vi ha donat feina a milers de catalans i a la vegada ha donat fama a la nostra terra. Els vins del Penedés i el Priorat són coneguts arreu del món.

No tothom entén el vi de la mateixa manera, no tothom viu el vi amb la mateixa intensitat. Tot i així, hi ha catalans que dediquen la seva vida a aquesta beguda, el seu esforç, la seva vida i només per això cal fer-ne menció si parlem de cultura catalana!

Canviar d'aquari

Viatjar. Conviure amb altres cultures. Conèixer gent nova. Viure.
Molta gent pensa que per viatjar és necessari anar a un altre continent, a un país llunyà, a un altre mon. Crasso error. Viatjar no és més que sortir de casa,fugir per trobar-se a un mateix lluny del dia a dia. Per conèixer noves cultures no cal anar lluny avui en dia. És possible desconectar al barri del costat si ens ho proposem.
Tots els humans tenim l'esperança de canviar d'escenari ja que mai canviarem de personatge. És com quan neteges la peixera. Els ofereixes als peixos aigua totalment nova, pensen que estàn a un lloc diferent. Però realment, segueixen sent el mateix peix en el mateix aquari.
Nosaltres, per molt lluny que marxem, seguirem sent sempre la mateixa persona, i el nostre aquari sempre serà el mateix, el món. El que realment ajuda dels viatges és el canvi de rutina, el viure noves experiències. No cal anar a l'altre punta del món per oblidar-se dels problemes i de l'estrés. La vida és una obra de teatre que no permet ensajos previs, i un cop caigui el teló, ja no hi haurà marxa enrere. Així doncs, perquè quedar-se a casa lamentant-nos?
Qui no viatja és perquè no vol, no per falta de diners. I es que hi ha gent que té por a viatjar i no ho vol reconèixer, perquè els humans no deixem de ser animals que un cop sortim del nostre hàbitat natural podem descobrir coses meravelloses, però potser també d'altres que no ens agraden tant.

Mai no és massa tard per tornar a començar

9 del matí d’un divendres de març. En teoria, tothom treballa, estudia, o dorm per haver sortit de festa al dijous universitari. Tot i així, el passat divendres 4 de març va ser diferent.

A les 9 del matí d’un divendres de març milers de persones estaven despertes enganxades al telèfon, a Internet o havien sortit a trobar un caixer. Estar despert un divendres al matí valia la pena: aconseguir entrades per un concert que formarà part de la historia de la música catalana.

Sopa de Cabra, grup de rock català que es va separar ara fa 10 anys, va vendre 15.000 entrades en menys de 4 hores per a un concert que els tornarà a unir el 9 de Setembre al Palau Sant Jordi. I es que aquest grup no podia passar per alt el 2011 ja que se celebren massa aniversaris per al grup de l’Empordà. Aquest any en fa 10 que el grup va fer el seu últim concert,20 del seu disc més venut i 25 del naixement de la banda.

I es que tal i com diu la cançó Camins, encara no es massa tard per tornar a començar. En teoria el grup només s’unirà la nit del 9 de Setembre per celebrar junt amb els seus fans l’èxit d’un grup que ha format part de la vida de moltes persones. Tot i així, al veure l’èxit de venta d’entrades, el grup no descarta fer un segon concert per a tota la gent que s’ha quedat sense.

I es que les lletres de Sopa de Cabra s’han convertit en himnes catalans, himnes que encara es canten a les fogueres d’estiu amb les guitarres, i que encara posen els pels de punta a milers de persones que han viscut moments màgics amb les seves cançons de fons.

És la cultura audiovisual catalana objecte d’influència política?

Segons l’articicle 20 de la constitució espanyola, tot individu és lliure d’expressar i difondre lliurement els pensaments mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. La nostra constitució empara en el mateix article el dret a informar i a rebre informació. Tot i així, el motiu per el qual em disposo a escriure és el punt 3 d’aquest article: La Ley regulará la organización y el control parlamentario de los medios de comunicación social dependientes del Estado o de cualquier ente público y garantizará el acceso a dichos medios de los grupos sociales y políticos significativos, respetando el pluralismo de la sociedad y de las diversas lenguas de España.

Segons aquest punt, els governs poden interferir en els mitjans de comunicació depenents de l'estat sempre i quan respectin el pluralisme en la societat. Partint d’aquesta premissa, els governs només han de decidir quants diners utilitzen o no a comunicar i a informar la ciutadania a través de mitjans de comunicació públics. La informació és un bé de tots, emparat com ja he esmentat abans en l’article 20.1 de la constitució. És cert que no és un bé essencial com ho pot ser el dret a la educació o el dret a vaga, però si és un dret necessari, tothom té dret a estar informat sobre qualsevol esdeveniment que el pugui afectar directa o indirectament, i, evidentment, així està escrit en la constitució. De fet, l’article 20 de la constitució està considerat com a dret fonamental. Tot i així, és cert que els governs central i autonòmics no interfereixen en la creació de continguts en els mitjans de comunicació públics?

Aquesta és una reflexió que hauríem de fer tots al veure com en el cas de Catalunya, els continguts de Tv3 estan canviant des de que les últimes eleccions. Per exemple, alguns dirigents d’Unió Democràtica han declarat en públic que la sèrie de ficció Infidels potencia l’adulteri i exalta el divorci. Quina casualitat que, ara que governa CiU, aquesta sèrie desaparegui d’aquí dues setmanes, després de 3 temporades amb alts índexs d’audiència. Tot i així, és infidels una sèrie de ficció? No és cert que avui en dia les dones es divorcien? No és cert que hi ha parelles homosexuals? No és cert que hi ha parelles que no es casen? Perquè s’atura una sèrie que mostra una realitat tant evident?

No nego que Infidels potencií l’adulteri, el divorci, etc., però són a cas valors que no cal potenciar? Que hi ha de dolent en les parelles homosexuals, en divorciar-se d’algú amb qui a no congenies o en no estar casat religiosament? Cal que renovem la constitució i afegim el dret a estimar lliurement?

Per desgràcia, Infidels només és un dels exemples dels canvis a Tv3. Programes com Polònia i Crackovia sembla ser que també pengen d’un fil.  Només exposo fets esperant que el govern no tingui res a veure amb els canvis que s’estan originant a Tv3 ja que suposaria una vulneració a la llibertat d’expressió i estar en contra de la cultura catalana ja que, series com Infidels, només mostren la realitat d’una societat que està canviant i que per sort cada cop més accepta valors considerats inhumans abans de la democràcia. Encara queda molt camí per a que s’aconsegueixi una igualtat total entre homes i dones o per a que s’aconsegueixi una comunicació objectiva, però ja que queda tant per a fer, seria una pena, a sobre, retrocedir.